" (...) Waves of polytonal freedom and poetic beauty... lines of noise clusters and complex patterns... She is sculpting her sounds around a microtonal hub, transforming slow melodies into free improvised structures and drama (...) a new language - with a totally new concept on how to produce sounds and noises from an acoustic instrument (...) making electronic music on acoustic instrument..." MATS GUSTAFSSON

 

REVIEW BY OLGA ABALOS

http://elmetodeklose.wordpress.com/2010/04/01/%e1%b4%a5-el-que-passa-dins-de-la-boca/ 

 

EL QUE PASSA DINS DE LA BOCA – Christine Sehnaoui

 

El disc de solo de la saxofonista de París d’origen libanès Christine Sehnaoui amaga un cert misteri ["SOLO", Olofbright, 2006]. 30 minuts de sons aquàtics, ofegats, harmònics imperceptibles, harmonies ocultes, soroll blanc, rosa i gris pausats amb respiracions. Hi ha algú sota l’aigua que intenta dir alguna cosa. El saxofonista suec Mats Gustafsson diu que Sehnaoui fa música electrònica amb un instrument acústic. I de fet, escoltant la gravació la dimensió que adquireix la seva tècnica musical – el seu buf – és sorprenent i intensa com ho podria ser una sessió de música electroacústica. Sents que hi ha algú que respira i que està tocant un saxo alt - algú que busca aire pujant a la superfície en el seu en el seu viatge per les profunditats de l’aigua – però podria ser perfectament algú que mou oscliadors de potència d’una taula de pistes per provocar tot tipus de sorolls i freqüencies. La precisió i la riquesa harmònica oculta en cada un dels sons – fruit per igual del caprici del aire i de la ressonància i de l’estudi profund del propi instrument - t’emporta com a oient a aquestes mateixes profunditats. És molt recomanable l’escolta amb auriculars per apreciar la minuciosiosa orografia sonora, ple d’arestes, valls inesperades, aigües salvatges, dunes, camins i salts al buit. El discurs obté la seva màxima esplendor gràcies a un curós treball amb el silenci, que en forma de curtes interrupcions i respiracions provoca que en aquest encadenat de textures hi hagi sempre un rítme, una marxa cap endavant. La musicalitat és oculta però efectiva i atractiva. Passats els 30 minuts, et quedes amb ganes de més, de saber què més es pot fer amb un saxo sense fer ni una sola nota reconeixible.

Senhaoui treballa amb freqüències, microtons i sorolls, tot a molt baixa intensitat, on el treball detallista i de textures té més possibilitats. La seva proposta musical llueix millor en una gravació, tot i que és en directe quan es pot veure la munió de tècniques pròpies i inventades o no que utilitza i que parteixen de les anomenades extended techniques: respiració circular, bufar sense la boquilla, posicions de dits inusuals que trenquen la lògica de la pròpia mecànica de l’instrument, posar un tub de cartró dins de la campana per buscar noves ressonàncies, taponar el saxo amb una ampolla d’aigua, etcètera. És curiós com en un món on sembla que ja ho hem vist tot, un encara es queda perplex intentant asmiliar el que veu amb el que perceben les orelles. Què passa dins de la seva boca que provoca tots aquells sons estranys? És el secret dels instrumentistes de vent, posseïdors d’una tècnica oculta que que els fa ser diferents dels guitarristes, per exemple, perquè els dits i les mans i els peus pitjant pedals sempre els delaten. Els bufadors usen la llengua, les dents, la saliva, l’aire, les cordes vocals i la cabitat vocal. L’interior del cos.

 

Senhaoui és rossa, té el cabell llarg i té una curiosa piga que trepitja de forma entremaliada la ralla que delimita el seu llavi superior. En una recent visita a Barcelona, la primera que la fa la parisenca per fer un concert, em va dir sense complexos: “Tot el que sé ho he après per mi mateixa, provant i provant. He fet alguns workshops però gairebé no tinc relació amb la partitura, sé llegir poc”. Aquest fet no semblava fer-la sentir menys músic. Un cop acabada l’actuació va deixar el seu saxo sobre la cadira on havia tocat i es va submergir en la zona de bar a beure vi i parlar amb certa timidesa amb els presents. No el va recollir fins que ens van fer fora de la sala. El saxo es va passar ben bé dues hores sol sobre una cadira, amb l’escenari nu de cables i altre material tècnic que ja havien quedat recollits tot just van acabar els aplaudiments. Potser la noia volia castigar aquell tros de tros de metall daurat amb el que acabava de viure una intensíssima sessió de música aquàtica improvisada i respiració i hiperventilació al límit. Potser necessitaven descansar l’un de l’altre.

 

 


Astuce: pour enlever cette publicité Jimdo, jetez-donc un oeil sur JimdoPro... ;-)

Informations ici